Les Gracies de la primera feina

9 d’oct. 2010, 13:26 publicada per Andreu campanario ponga   [ actualitzat el 9 d’oct. 2010, 13:27 ]
els sis mesos de meritori


Meritori era una cosa així com un botones, però jo no acabava de acceptar ho, estava situat al hall de la tercera planta de l’edifici d’oficines, al mig del hall amb un cuadre de 3 files i 4  columnes on hi havia 12  botons, botons de un aparell que podia sonar en qualsevol moment i que , segons el numero que queia tenia d’anar al despatx de un senyor o un altre i fer el que em deien. Tots eren caps d’algun departament o directors.

Els botons no sonaven gaire sovint, sempre partint de la base que tan aviat sonava, trigava un res en presentar me davant la taula del que m’havia trucat. Sempre em deien , que rapit  has vingut i que ben vestit que vas, sobretot les dones.

Sempre anava al arxiu o a costos a demanar si els podia ajudar en alguna cosa i sempre aprenia alguna cosa, a treure grapes de les notes d’entrega amb una maquina per treure grapes, a fer forats en les comandes per ficar-les amb unes carpetes que tenien un ferros que entraven per els forats. A classificar per numero o per data albarans i factures, de vegades també per client o per article quan es tractava de les ordres de producció que recentment havien decidit que estarien també al arxiu.

A darrere tenia els vestuaris de dones i homes a la dreta l’arxiu a l’esquerra costos i enfront administració, caixa, compres corrents, comptabilitat, i al fons de tot on ningú podia passar el CPD (Centre de Process de Dades) amb el seu equip UR de la IBM, les seves perforistes i tot un equip de codificadors i els programadors que eren  capaços de fer que funcionessin aquelles maquines amb els quadres de connexions que ells muntaven. Aquelles maquines que conduïen tres persones que els deien operadors.

Gracies a totes aquelles senyorites que em feien entrar al vestuari quan anaven a esmorzar i em toquetegaiven per mostrar me que suau era la meva camisa, que textura tenien els meus pantalons i que agradable era l’art de la meva armilla, cada dia.

Gracies al Sr.Juan, Adelita que em van a ensenyar els secrets i la importància del arxiu. Gracies a José que ames de acompanyar-me per els matins em va ensenyar tots els trucs de les Xerocopies , les maquines de enquadernar i de tallar i la ciclostil  i  el Sr. Moret i la Srta Angelita que em mostraven els atractius de les comptes corrents les fitxes de costos 

Gracies a Domingo Goenaga que em va proposar als 6 messos de ser meritori que pases al CPD , de moment de comodin i gracies tambe al Sr. Sotos, Arturo Maria, que acceptar que m’en anes i em substiutuis el fill del Sr. Robles, Gracies al Sr. Soto, que des de el primer dia em va dir que jo nomes portava papers, sobres, carpetes i misatges, mai begudes, ni tabac ni coses aixis, que jo no era botones, jo era un meritori.

El Sr, Soto era el numero 1, era el meu jefe i fins que vaig començar a enir relacions amb la meva “amiga” la actual meva dona, havia arribat a creure que m’havia enamorat d’ell. Amb aquells cabells blans, tant elegant i tant agradable.

El Sr. Soto era el que mes manava despres de D. Roberto Saenger que era el propietari i amb el que vaig parlar nomes dues vegades, per la qualcosa li dono les gracies  perquè sempre parlava amb la seva secretaria la Srta Fé, que tenia totes  les gracies i mes.

 



Comments